Pròleg: De soldats, mercenaris i sluts.
‘Ningú a la companyia sabia
qui era aquell legionari
tan lleial i temerari
que a la legió s’allistà’
Com bé sabrà el nostre distingit públic, aquests són els primers versos de El novio de la muerte, la cançó amb què la Legió Espanyola acostuma a acompanyar les seves marxes. Originalment era un cuplet. El cuplet és una forma de cançó lleugera, molt sentimental i lliure, que sovint contenia lletres molt agosarades, i les cupletistes, a més d’aixecar passions, eren considerades dones de moral distreta.
I per això de ser originalment un cuplet, El novio de la muerte és única entre les marxes militars del món.
A El novio de la muerte no es parla en cap moment d’aquella xerrameca patriòtica de destruir l’enemic bàrbar que amb males arts pretén arrasar els nostres plans de civilització. A El novio de la muerte, l’enemic gairebé ni es menciona.
És profundament ibèrica en la seva mística i temàtica perquè parla en tot moment de temes individuals i personals. La motivació per a la lluita no és abstracta, sinó personal.
La cançó parla de com de gossa pot ser la vida. L’enemic no és bo ni dolent, només fa la seva feina, però és la sort esquiva i ingrata la que mossega amb urpa de fera.
El soldat és retratat individualment, recordant en tot moment que no és només un peó, sinó algú clarament diferenciat dels altres, amb les seves penes i alegries, la seva història personal i el seu propi sentit de l’honor.
Fins i tot el sacrifici de donar la vida per rescatar l’ensenya es presenta com un acte personal: un acte de lleialtat envers els companys concrets d’infortuni.
Els espanyols i portuguesos som molt així: entenem el servei als altres com un acte d’amor a la comunitat concreta: a la nostra família, al nostre barri, a la nostra confraria, al club excursionista, a l’associació de veïns... Els ideals abstractes ens fan una mica de gràcia.
Dins de cada espanyol hi ha un capità Alatriste i un cavaller legionari. Descregut de tot, però amic dels seus amics, protector dels seus nebots i venjador de la seva germana.
I enmig d’aquestes ensopegades i ensimismaments, torno a la realitat, recupero l’ànim i recordo que sóc al vestidor dels Sluts, derrotat, masegat, adolorit, confós i ensenyant la cigala a tothom, i comprovo que mentre jo pensava en les mules argentines que ens van patejar la infància (*), alguns companys es queixen de la meva música metalera i exigeixen flamenqueig i sevillanes.
Davant meu, un davanter fornit com un armari rober em diu que, si fos per ell, posaria Marea, però que per contentar la penya, que busqui sevillanes, i jo amenaço amb posar les sevillanes billy dels Mártires del Compás i li canto l’estribillo: ‘¡Que yo no voy al Rocío que no!’.
I el davanter davant del meu banc, extremeny, sever i mordaç, em diu: ‘Amb el bé que t’ho passaries tu al Rocío si no fossis així, criatura’. I potser té raó.
El flamenc de veritat, el cante jondo, m’encanta. Però el pachangueo el detesto.
Pensant-ho bé, amb l’aigua de Doñana fins als genolls, la pudor de merda de cavall i la flaire de vi, qui carai notarà la diferència entre Morente i Rancapino, o entre Kiko Veneno i José Manuel Soto? Remilgós i llepafils, això és el que sóc. La culpa és meva i no de tota la Romeria. Tants milions de mosques no poden estar equivocades. Potser està bona, la merda.
Amb aquestes cabòries passo a la dutxa fent la pata coja i em rento, i en obrir els ullets irritats per l’aigua de l’infern amb què ens dutxem els jevis, veig al meu flanc dret un avantbraç de la mida d’un llom ibèric i, en ell, tatuat un escut de la legió en negre; negre intens.
Li assenyalo el tatuatge i li dic: ‘Escolta, que sàpigues que encara que jo sóc dels que no van al Rocío, et respecto, eh?’. ‘Ja ho sé, tres quarts. Tres al quart. Tros de filferro’.
I amb l’escalfor de la dutxa ens desinfectem amb sabó les crostes dels genolls i colzes, les castanyes a l’espatlla i els nomeolvides que queden marcats com morats als costats, al ventre i als bíceps, i ens posem a cantar l’himne d’Extremadura i el relat de la Creació segons Roberto Iniesta.
El que acaben de llegir, senyores i senyors, passa a qualsevol camp de rugbi del món, a totes hores i dies.
Gent de diferents peripècies vitals es coneixen i es troben, i amb prou feines s’han vist, però han patit junts, han caigut junts, s’han embenat les ferides, han compartit l’aigua, el pa, el vi, la cervesa i les barretes energètiques amb què Homer Simpson va conquerir l’Himàlaia.
L’amistat neix a la calor de la lluita compartida. La lluita per superar-nos, per posar la nostra força i feblesa al servei del col·lectiu. Per intentar convertir les nostres manies i neures en avantatges comparatives al servei de la comunitat.
El gras impacta, el prim corre i el boig de la muntanya busca formes inesperades de travessar la cortina i passar-la a un sec que no sap ni parlar però té l’espatlla d’adamantium i enderroca qualsevol torre fins arribar a la zona d’assaig i plantar-la.
Aquest esport, mes amis et mes amies, no té estrelles (encara que el màrqueting intenti vendre’n), té poc públic i no ven. Però és un esport de gent comuna que es vesteix i calça i que un diumenge es transforma en Patton, Montgomery i el sergent de La Chaqueta Metálica:
‘El Recluta Bufón no creu en la Verge Maria, però té collons, i amb això n’hi ha prou. Tant me fa que sigueu musulmans, negres, jueus o gitanos. Aquí tots sou igual d’insignificants’.
Solidaritat, integritat, disciplina, respecte i passió. Repeteixi i practiqui aquestes cinc màximes al llarg de la seva vida i serà vostè un cavaller rugbista o una dama de la davantera i dels tres quarts encara que mai hagi vist una pilota Gilbert.
El recluta bufó és íntegre i per això es menja l’hòstia. En el rugbi no hi ha major honor que el sacrifici, vull dir, menjar-se l’hòstia.
Fixar dos defenses i fer un offload mentre caus a terra. Molt feliços, molt ufanosos, molt valents els dos contra un. Però han creat un forat i malgrat la doble embranzida, el teu company recull la pilota i surt esvalotat cap a la línia d’assaig. El zaguero està desprevingut. És victòria d’un caigut.
No es felicita el tryman, o trywoman, per l’assaig. És el tryman qui dona les gràcies a l’equip. Equip. L’equip és un recordatori que som una espècie social i que hem aconseguit sobreviure i viure decentment gràcies a la intel·ligència col·lectiva i a la cooperació.
I que no passi ni el Tato, però si el Tato et dribla i el seu equip assaja, o si t’equivoques i plaques alt al Tato i l’àrbitre xiula, respecte: no pensis en la teva frustració i mal humor, pensa en què vas fer malament, per a la propera.
Sense protestar, vas a la línia, a formar davant del teu igual. El nomenes: el del casc verd, meu. I si el coneixes, un somriure no fa mal. El rival no és enemic. El rival és el teu mestre: t’ensenya per on falles, et poleix, et perfecciona, et manté viu i alerta.
L’enemic sempre té un regal per a tu: el consell, l’ensenyament.
Per als no iniciats: tradicions del rugbi i equips d’invitació.
Ja hem parlat dels cinc valors del rugbi. O millor dit: les cinc virtuts. Les cinc propietats ètiques que un rugbista ha d’esforçar-se en adquirir. Hi ha un sisè valor: comunitat. L’orgull de representar la teva ciutat, el teu país, el teu barri, la teva fàbrica, el teu regiment, el teu sindicat, en definitiva: un col·lectiu.
Només cal mirar els noms dels equips espanyols: Ciències de Sevilla va néixer a la facultat homònima. Igualment Arquitectura de Madrid o Aparelladors Burgos. Liceo Francés és un institut, el preferit de la comunitat francesa a Madrid. Cisneros és un col·legi major. El Salvador també és un col·legi. Vallecas representa un barri. Santboiana, una ciutat, igual que Alcobendas o Albacete. Gegants, una comarca. I així, hi ha equips de bombers, policies, metges, argentins emigrats a Madrid o gais de Buenos Aires, per posar un exemple.
El següent esglaó són els equips de selecció: comarques de Somerset, selecció d’Euskadi, Sud-amèrica XV, per posar alguns exemples. Els seus jugadors desenvolupen el seu joc en un club i formen aquests equips per a partits i tornejos concrets.
Finalment tenim els equips d’invitació. A algú se li acut que és bona idea reunir molt bons rugbistes i es crea un supergrup, com si Eric Clapton, Slash, Robert Plant i Tal Winkelfeld es reunissin per fer uns bolos i en sortís un equip d’honor. Els Barbarians són els més cèlebres. És un honor rebre invitació per jugar amb Barbarians.
Els meus amics els Sluts són un grup d’invitació, i és una de les alegries de la meva vida que Paco Naranjo tingués la deferència d’obrir-me la porta d’aquesta honorable mansió. No pas pels meus mèrits esportius, doncs jo no he passat encara d’aleta de pollastre fregida del KFC ni de segon centre amb estranya tendència a impactar amb aquest meló que tinc per cap, no. Deu ser pels meus judiones a foc lent. Aquests sí que són dignes de ser servits a la Copa Webb Ellis.
Una vegada Slut, sempre Slut. Som veterans de rugbi que animem aquest esport allà on es crea un esdeveniment perquè nosaltres, les velles glòries, puguem seguir jugant aquest joc de gent seriosa i honorable que gaudeix deixant-se atropellar per altres cabrons simpàtics que criden, trepitgen, agafen, graten i reparteixen llenya.
Som mercenaris, no tenim altra bandera que l’honra personal: tenir l’orgull humil de jugar pel nostre esport i pels nostres amics i amigues i, com deia Loquillo:
Som durs de veritat.
Defensem la nostra integritat.
Podríem convertir els teus somnis en realitat.
Ens critiquen de cara.
Ens subhasten per darrere.
És l’enveja d’aquest món.
Que ens vol aniquilar.
Mai subestimis un vell jugador de rugbi, perquè és un paio o una paia amb molta resistència i moltes cicatrius, que aprèn dels cops i s’aixeca del terra per embestir amb fúria i veure com li passen per sobre altres 29 bèsties. Vés amb compte però confia-hi, que al fons són uns sentimentals que ploren amb Flower of Scotland, As Armas o les coples de Carlos Cano.
Sluts Rugby Spain celebra aquest dissabte 14 de juny a Sitges el seu esdeveniment de final de temporada, el Woodstock i el Glastonbury del rugbi veterà.
Aquest humil mitjà especialitzat en rugbi de base els convida a compartir el que un esdeveniment amateur pot oferir: no les grans estrelles ni l’excel·lència en les arts del ruck, maul, melé, placatge, touch, passada, cursa i xut, sinó la part més autèntica d’aquest esport: la cavallerositat, l’alegria i la camaraderia.
Senyores i senyors: els quinze estan disposats, els capitans han arengat la seva gent i el mig d’obertura ja està calculant el rebot cogombrer de l’oval per al botepronto d’inici.
Gaudiu del rugbi i gaudiu del viatge amb aquesta legió mercenària d’alegres madurets amb pantalons curts. I com deia l’Orquesta Mondragón, viatgeu amb nosaltres si voleu gaudir.
(*) Pedàs de poeta Juan Gelman. Llegiu, amics i amigues, llegiu.